LES COVES DE LA CASA FALSA (Figaró-Montmany. Vallès Oriental)

Les coves de la Casa Falsa

Primera part: L’engorjat i la cova de la Casa Falsa

 Aquest és el primer de dos articles dedicats a les coves de la Casa Falsa, situades en el Figaró-Montmany. Hi tractarem l’engorjat i la cova de la Casa Falsa, la qual probablement ja no existeix però de la que es conserven importants referències històriques escrites fa gairebé 140 anys, que aquí exposarem.

A la segona part tractarem la cova Falsa de la Casa Falsa i la cova Inferior de la Casa Falsa.

L’engorjat de la Casa Falsa

 Del Figaró neix una carretera que remuntant el torrent de Maries ens situa a Montmany després de 4 km. Ens trobem a un indret conegut literàriament com “Els sots feréstecs”, títol de la novel·la de Raimon Casellas, que situa la seva acció en aquesta vall que naixent al peu dels cingles de Bertí desguassa finalment al Congost.

 

A Montmany només hi ha una masia habitada, coneguda amb el nom de l’Ullà, situada a la banda sud de la vall. Per sota d’ella, el torrent salva un cingle calcari, i ho fa tot originant un curt però bonic engorjat, indret on – se suposa – existí la cova de la Casa Falsa.

L’engorjat s’inicia amb un salt de 8 m a la base del qual hi ha un toll allargat que sovint trobarem sense aigua.

Segueix immediatament un segon salt, format per dos trams: primer una caiguda de 5 m, un petit replà i la segona caiguda, de 9 m, que ho fa per una concreció en forma de “capa” a la base de la qual trobem un toll temporal.

Quinze metres més endavant veurem a l’esquerra i a nivell de torrent la cova Inferior de la Cova Falsa. El torrent encara fa uns ressalts entre blocs de tosca abans de sortir definitivament de l’engorjat. Just passats aquests ressalts, rep per l’esquerra un altre torrent que si el remuntem – entre blocs caòtics – arribarem a la boca inferior de la cova Falsa de la Casa Falsa. En tot aquest indret observem gran acumulació de roca tosca.  La vegetació, ufanosa, crea un espai ombrívol i humit. Podem abandonar l’engorjat a l’alçada de la cova Inferior de la Casa Falsa, per la dreta, tot anant a buscar una canal que ens permetrà sortir.

La cova de la Casa Falsa

Història

La cavitat figura esmentada a “Cavernas y simas de Espanya”, de Gabriel Puig y Larraz, any 1896, de la que diu:

“Debajo de la casa llamada l’Uyá (l’Ullà), situada en la montaña entre la Garriga y Montmany, nace un torrente que después de pasar un prado, forma dos cascadas, y a una gran altura sobre la segunda de estas, sobre el mismo precipicio, inaccesible por aquel sitio, se ve un agujero cuadrado que da acceso a una cueva bastante grande, completamente llena de estalactitas y estalgmitas; en un rincón hay una pequeña cavidad que permite la entrada a una estrechísima galería, donde no puede penetrarse más que arrastrándose, y la cual conduce a otro anchurón mucho mayor que el superior y tan lleno como él de columnas y concreciones calizas. Para poder llegar a la cueva hubo necesidad de hacer un paso entre las rocas de la cascada superior, y con ayuda de cuerdas, descender hasta la entrada”

Aquesta descripció donada per Puig y Larraz es reproduïda a tots els catàlegs posteriors, des del “Catàlech Espeleològich de Catalunya” de Font i Sagué (any 1897) fins als més recents de Borràs-Miñarro-Talavera (any 1982) o de Jordi de Valles (any 2011), on es fa constar que la cova possiblement estigui actualment ensorrada. Nosaltres l’hem buscat i no l’hem trobat. A bon segur es tractaria d’una cavitat excavada en tosca – molt abundant aquí – que evoluciona molt ràpidament.

Per a poder obtenir més llum sobre la cavitat, ens cal buscar quina va ser la font d’informació que va fer servir Puig y Larraz en donar les seves dades. Afortunadament, l’hem trobada!!

Les dades que ens interessen varen ser publicades al butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana de l’any 1885, on es reflecteix l’acta d’una excursió que varen fer a Montmany-Puiggraciós en 1883. Signa l’acta en Francesc Maspons i Labrós.

L’acta és força extensa, nosaltres només analitzarem a continuació els paràgrafs que tenen a veure amb la cavitat.

Acta de la “Excursió col·lectiva a Montmany y Puig-Graciós”

Data: 22 de juliol de 1883

Participants: Srs. Arabía, Bofill, Decrey, Galceran, Pié i l’infrascrit secretari (Maspons i Labrós).

L’acta descriu els detalls de l’excursió, partint de la Garriga on varen arribar en tren des de Barcelona després de fer transbordament en Granollers. L’excursió és descrita amb tota mena de detalls i en arribar a la masia de l’Ullà ens fa aquesta descripció:

(…) anárem seguint per lo camí acinglerat, fins á ésser, boy á dalt de tot, á dita casa l’ Uyá hont deviam aturarnos.

Es eixa, rónega y de pedra negra al defora, mes al dins, ab tot y sa antigor, es neta y endressada, é hi habita una familia de cor sá y ánima honrada, prototipo vivent de nostra antigua pagesía catalana. En ella es ben rebut tothom qui hi encerta á passarhi; es una casa, com totas las antiguas de pagés, verdaderament hospitalaria. Hi passa l’ camí pera anar al poble de Bertí que s’ troba á dalt del cingle, en una plana que forma que n’ diuhen lo Plá de la Garga. Aixó ha estat causa de que sos amos hagin tingut de sufrir en eixos últirns temps de guerra disgustos terribles, donchs degut á dita circunstancia y al carácter franch y agradós de aquells, no passava partida de carlins ó columna de tropa que no anés á raure á n’ ella, ocasionántloshi vexacions contínuas y perill inminent de mort, pus més de quatre vegadas sentíren xiular las balas per damunt sa taulada.  (…)”

I tot seguit começa a fer la descripció de l’engorjat:

“A sota meteix la casa hi neix un torrent; després de haver passat per un herbey se llensa al fons de dos successius saltants, pera d’ eIs anar á córrer pe’l fondo de la vall.

En lo primer saltant, després de formar una cascata, l’ aygua se complau en exténdres’ per un lIach entrellassat per sobre d’ euras, arinxols y rido’tas, de tant a prop que son las parets que l’ clóuhen, y luego s’ deixa anar per entre mitj de grans rocas envers l’ altre saltant ó cascata.

 Desde luego d’ entrar en lo redós de la primera, un se sent l’ ánima sobrecullida per sa frescor y hermosura, y s’ compren bé que la imaginació popular lo fés lIoch de fadas. Uns amagatalls de tosca, la mitja claror que hi entra, lo quiet drinch de l’ aygua grans penjoys de parra Ilambrusca, lo cant de l’ aucellada, y la soletat y quietut que hi regnan, verdaderament fan semblarho”.

I segueix donant-nos pistes sobre la situació de la cova, la seva “finestra” i una suposada sortida d’un castell:

“Per sobre lo segon saltant, ja cap endins pero á una altura inmensa, sobre meteix del precipici que en cap manera pot arribars’hi, s’ hi veu un forat enquadrat en un march de fusta, com si allí alguns temps hi hagués hagut una finestra.

Per aquell indret, á dalt de una montanya, hi ha las ruinas de un castell que n’ díuhen d’ En Prat. Conta la tradició, comuna á tots los castells, que aquella finestra era lo cap de una mina que baixant desde aquell, servía pera provehirse d’ aygua y peix quan ne sufría algun siti.

Pel que sembla, la cova va ser d’interès per als carlins en temps de guerra:

“Finestra tant estranya, cuberta avans per una gran bardissa que fou cremada pera descubrirla, cridava l’ atenció de tothom qui la veya. Al temps de la últma guerra civil, un oficial de tropa hi cregué veure una obertura d’ una amagada cova que servía d’ amagatall de carlistas ó armas, y volgué pujarhi; feu lligar escalas y més escalas y per fi va lograr que hi arribéssen, va pujarhi ab gran perill de la sua vida, hi va entrar, mes desseguida va tornársen’”.

Aquests antecedents varen cridar l’atenció dels excursionistes, que es proposaren arribar a la cova i ens fan la seva descripció:

“Tot aixó va cridar la atenció de la ASSOCIACIÓ y volgué anarhi. A una indicació meva als amos de la casa pera veure si de una manera ó altra s’ hi podía entrar, se van posar á traballarhi.

Ab una escoda y molts jornals, rompent tosca hi féren un pas desde l’ llach de la primera cascada, y encara que bastant malament, donchs que no s’ podía abrir d’ altra manera y ab la ajuda de cordas, lo día que hi arribárem poguérem entrarhi. En lo país es coneguda per la Casa Falsa.

A dintre forma una cova bastant gran, tancada per tot per estalacmitas y estalactitas; únicament en un recó, hi ha un forat que permetent sols la entrada arrossegants’hi y cap abaix, conduheix á un’ altra cova molt més plena encara de tosca, pero á la que no s’ hi pot estar sino ab llum, donchs no hi entra gens de claror.

Quí sab si buscant bé, prescindint de la pena ab que devía estars’hi, s’ hauría trobat algun altre forat que ‘ns hagués conduhit á alguna altra cova”.

I ara ens parla d’una altra cova que no sabem a quina es pot referir:

“Hi ha la creencia general per tot aquel! país de que tot lo cingle de Bertí está baumat per covas. En mitj d’ ell , n’ hi ha una en la que s’ hi entra per un marge de torrent sota una gran roca, en la que en lo temps deIs carlins hi amagavan aquestos llurs ferits, llurs provisions y armas. La gent de país no vólen ensenyarla, donchs témen que si venía alguna altra guerra, aqueixa indiscreció ‘ls pogués costar cara. De totas maneras diu que es molt gran y alguns afegéixen que arriba fins á Vall-de-ros, sobre meteix de Riells, hont com se sab hi ha tant hermosas covas de tosca, al igual de las de Sant Miquel del Fay.

La configuració de la montanya, la molta aygua que vessa pe’I cingles de Bertí, tota de mena calissa, y la lley de roca que forma l’ cor d’ aquella, quasi vindrían á favorir dita idea”.

I, venint d’un folklorista – com és Maspons i Labrós – no podria faltar el relat de la llegenda de la cova i les referències a les fades i nàiades.

“Per altra part, la tradició, aixís de las covas de Sant Miquel com de las de Vall-de-ros, com de las de aqueixa, es igual; tot es lloch de fadas.

Héus’ aquí la que s’ conta de la Casa Falsa. Diu que allí hi habitavan Encantadas, las que eixían á la nit á la claror de la lIuna á extendre la roba blanca y á ballarne per aquells lIachs. Desde lluny se veya la blancor de aquella, mes si algú volía acostars’hi, n’ eixia un raig de pedras que ningú sab de hónt podían venirne y allunyavan més que depressa als massa curiosos: diu també que dins la Cova Falsa, en mitj la cova, encara hi havía avans la taula de pedra, ab que celebravan aquellas los grans convits y festas.

Com se veu, es la meteixa tradiciótant comuna en aquest apart de Catalunya y d’ orígen ben bé germánich de las Donas d’ aygua, de que jo m’ vaig ocupar en mas «Tradicions del Vallés» (Imp. de la Renaixensa, I876), y en ma «Excursió al Salt de Gualba.». Difereix tant soIs, y es diferencia notable, en la actitut de defensa que prénen quan se vol descubrirlas. Tant las de Vall-de-ros, com las altras, se fan invisibles als curiosos; las Gojas de Sant Jordi Desvalls ja s’ hi mostran , mes es soIs pera burlar als viandants; empero las Encantadas que ‘ns ocupan se defensan, vólen viure més retretas y no alternar de vegadas ab los mortals comho fan la Dona d’ aygua de Vall-de-ros, ó las Encantadas de Parets, en lo Fluviá. En aixó de tirar pedras se semblan als sérs invisibles que habitan la serra ó montanya de casa ‘n Gibert”.

I finalitza mostrant la seva estranyesa per la finestra de la cova:

“De totas maneras es aquella finestra sumament estranya en aquell y difícil será averiguar jamay quí la feu ni de qué servía”.

Dades:

Ferran Cardona – Josep Cuenca – F. Xavier Samarra – Francesc Miret

ESPELEO CLUB MUNTANYENC BARCELONÈS (ECMB) – GRUP D’ESPELEOLOGIA DE BADALONA (GEB)