Grallera de Guara. Crònica Setmana Santa 2014

 Presentem una crònica particular de les exploracions efectuades a La Grallera que està situada al Parque Natural d’a Sierra y as Foces de Guara destaca pel seu pou, aeri, d’entrada de 278 m. L’any 1966 aquest pou fou superat per un equip format amb membres del GIE-Peña Guara d’Osca, SIE-CE Àliga de Barcelona i GE de Badalona

Amb la participació de ESPELEO CLUB ZARAGOZi la SE del CLUB LITERA MONTAÑA de Binèfar que, prèviament, van realitzar la instal·lació de la Grallera de Guara, dos membres de la Société Québécoise de Spéléologie del Canada i tretze del GEB varem continuar amb els treballs que venim realitzant, esporàdicament, els darrers anys.

Feia temps que estàvem preparant aquesta sortida, apart de perquè s’han de demanar permisos, perquè també, la gent que hi anem hem d’estar preparats per l’esforç físic que representa. En una sortida d’exploració, i més quan hi ha un número limitat de places, tothom que hi va ha d’estar preparat per dur dos petates i fer la feina que se l’ha encomanat …

La grallera de Guara es un pou, (d’ara en endavant “pouaco“) de 280 metres. Per sort, la galeria on estem explorant i el campament estan a -240 m, ens estalviem 40 metres! (no tots, alguns vam anar a l’altre costat del pouaco, i per fer-ho s’ha de baixar fins a baix i tornar a pujar).

Les feines a fer: desinstal·lar algunes vies, recuperar material, escalades varies, topografies, desobstrucció d’un pas que bufa i fotografia. (Avanço que totes portades a terme, lluny d’acabar l’exploració de la Grallera, encara haurem d’anar algun cop més …)

No cal que expliqui que “arribem a Nocito a tal hora i bla bla bla”, ja os ho imagineu. Ens dividim en dos grups d’entrada, igual que per a la sortida. Hem d’agrair enormement a ESPELEO CLUB DE ZARAGOZA i la SE del CLUB LITERA MONTAÑA  el que anessin abans a instal·lar la cavitat, ens facilitaren moltísim la feina. Com deia, dos grups d’entrada, el primer entra dijous a la tarda i arriba al campament a la nit, i el següent entra el divendres al matí i arriba al mig dia. Un cop a dins, lo típic, es munta el campament. Cada un a la seva feina, tu escala per aquí, jo topografio per allà … i això durant dos dies. Quant ho tinguem tot en maco ja os ensenyarem la topo i tal.

 

Al que volia arribar amb aquesta croniquilla, és a explicar la sensació que produeix el baixar i pujar un pouaco de tal envergadura. No s’acava mai! Vas baixant i baixant, i un fraccionament i un altre … i no toques de peus a terra … arribes al Nicho i penses “molt bé! -140 …casi no queda “. Tot es negre i les llums dels companys son la única referència que tens, petitíssims cap amunt i cap a baix (que petits que som els humans…). El silenci només és trencat pel soroll dels ferros en cada fraccionament i per una paraula bona i una dolenta. La bona es el “lliure!” que et canten i que cantes, la dolenta … “pedra!”, aleshores sí, sí que es fa un silenci total, el cor s’accelera i intentes fer-te el més petit que pots per caber-hi sota el casc i esperar que no et doni … esperes … sents alguna cosa que va rebotant i quant deixes de sentir-ho … “uff!” respires i segueixes la progressió.

 

Han estat tres dies molt intensos d’exploració, com sempre al costat dels millors companys que un pot tenir, on la paraula amistat i companyerisme passen a un pla superior.

Seguirem explorant, és tot el que podem dir, és el que ens mou, i per lo que no ens importa estar cansats, ni patir fred o gana; per l’alegria de trobar galeries noves, escalar parets interminables i intentar passar per llocs petitíssims.

 

LALA

 

ANNEX

RETRATS, VISTES I PANORAMES