Escuain. Diapositives (1972-1974) Diego Ferrer

 

 Presentem l’escaneig d’unes diapositives realitzades per Diego Ferrer (1954-1991)  efectuades al període 1972-1974 en  cavitats de la Sierra d’as Tucas (massís d’Escuain) Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, Osca.

veure biografia en SARAWAK

 

Les diapositives foren realitzades amb una càmera analògica Olympus amb pel·lícula de ½ format, d’un rodet de 36 fotografies sortien 72.

L’escassa qualitat de les imatges, tant per diverses qüestions tècniques fotogràfiques, com pel deteriorament del color dels positius pel pas del temps, fan que no tinguin cap interès artístic, però, donen testimoni documental de com s’afrontaren, a l’època, les noves exploracions a cavitats pirinenques, utilitzant materials tècnics i personals rudimentaris per a fer llargues estades i progressions en cavitats d’alta dificultat exploratòria.

Mostra del deteriorament de moltes de les imatges recuperades 

Antecedents

L’any 1968, membres del Grup d’Espeleologia de Badalona, comencen a realitzar visites esporàdiques a cavitats del massís, aleshores el GEB centrava les seves exploracions a la Sierra de Guara. A l’any 1970 munten la primera campanya d’estiu de les que s’han anant realitzant, ininterrumpidament, fins el present.

Manel Broch, (?), Miquel Mateu, Anton Sánchez, Joan Pujol, Ferran Navarro, (?), Ramon Canela, Maria Rosa Vinyes, Julià González 

Campanya d’estiu 1970

Toni Serra, Santi Cebrian, Jordi Coromines, Francesc Alfambra, Joan Guiral, Ramon Canela, Antonio Gómez, Tomás Sánchez, Josep Mension, Anton S. Santamaría, Francesc Pañella, Diego Ferrer, Agustin Mulero, Manel Broch, Ferran Navarro

Campanya d’estiu 1971

Tomàs Sánchez, Miquel Mateu, Toni Serra, Pere Sanahuja, Josep Mension, Francesc Alfambra, Jordi Coromines, Domènec Pañella, Ramon Canela, Francesc Pañella

Campanya d’estiu 1972 


Els anys 70 i 71 es descobreixen i comencen a explorar varies de les principals cavitats del massís. La principal tècnica de progressió vertical fou el ràpel Comici i les escales electron. 

El transport del material s’efectuava mitjançant petates militars de lona. No disposàvem de vestits específics o adequats per realitzar activitats d’exploració espeleològica que minvessin, amb eficàcia, els efectes del contacte amb l’aigua freda combinada amb les baixes temperatures de l’ambient.

Josep Mensión – Diego Ferrer

També, s’havien de començar a efectuar bivacs dins de les cavitats.

 

Per tractar de solucionar les qüestions d’abric, s’hi va utilitzar un vestit de goma de la marca Turbo que fora un disseny original per fer esquí aquàtic, no era impermeable, però, al menys, no xuclava l’aigua. Quan es va començar a fer servir, per no fer-lo malbé, ens posàvem la granota de roba per sobra. Al mullar-se la granota, no vam trigar gaires sortides en donar-nos compte que aquesta singular combinació produïa els mateixos efectes que el refrigerador de casa nostra.

 

 

Josep Mension 

Als peus calçàvem escarpins de neoprè amb botes Xiruca de mesures folgades. Les botes disposaven de bona adherència, i l’aigua, quasi la mateixa que entrava tornava a sortir.

 Als ràpels, per evitar destroces produïdes per la fricció a l’espatlla del vestit Turbo, utilitzaren un teixit d’amiant en bandolera, tancat amb un mosquetó a l’alçada de la cintura.

Domingo Pañella

L’autobloquejador Jumar el feien servir per assegurar amb la corda al que pujava per l’escala

 

 El carbur el portàvem en càmeres de pneumàtics de rodes de cotxe, tallades i tancades pels dos extrems, semblava com una mena d’embotit negre gegant.

 

 L’any 1972 començaren a utilitzar els bidons de polietilè, rígids i estancs. Encara que cada vegada les donàvem més utilitat, no vam poder de deixar de fer servir els petates per transportar les escales electron fins que va canviar la tècnica a sols corda.

 

 Dit això per situar les imatges dins d’un context, passarem a divulgar, en els següents apunts, les diapositives d’en Diego Ferrer.

Puntualitzar que moltes de les fotografies que hem fet servir en aquesta presentació són d’en Ramon Canela, així com quasi bé totes les que s’han divulgat dels primers anys d’exploracions a Escuain

 

Diego Ferrer, Francesc Pañella, D. Pañella, (?)

 

El Sumidero d’o Barranco d’o Gurrundué (B-2) va ser de les primeres cavitats que ja es començaren a explorar l’any 1968, arribant a un tap de graves i rocs per on s’escola el riu subterrani.

Tomàs Sánchez

 

A l’any 1972 es localitzen unes galeries fòssils en un nivell superior, salvant la dificultat del taponament i retrobant el curs actiu de l’aigua, amb la sorpresa de la presència de grans troncs d’arbres a l’altre costat de l’obturació

En les galeries fòssils, l’any 1973, efectuaren el primer bivac que realitzaren membres del GEB en una cavitat d’Escuain

Josep Cuenca, Diego Ferrer al bivac 

 

El B-2 és l’aportació hídrica de més cabdal de les fonts d’os Bibers d’o Campillon, surgència del Sistema Badalona

 

 

També, al 1973, es continuà l’exploració en ple hivern per provar de trobar uns nivells inferiors d’aigua que facilitessin la progressió

 

Diego Ferrer a l’entrada del B-2

 

Josep Mension, Diego Ferrer, D. Pañella, Francesc Alfambra

 

A la primavera del mateix any es va tornar per resseguir l’exploració

 

 

Les dispositives que continuen són realitzades per en R. Canela

 

Francesc Pañella

 

Francesc Miret

Francesc Pañella

 

Es va superar el primer pou que forma una cascada

 

 

De tornada, tot just abans de sortir de la galeria fòssil, vam escoltar un soroll, semblant al del tro. Fora l’anunci del front d’onada de l’avinguda d’aigua, pedres i troncs. Per a descriure’l, ara diria que, va ser com un tsunami amb sostre i parets.

 

Anava amb nosaltres un company, muntanyenc, que havia de fer un reportatge per a la Revista de Badalona. El va fer. A vegades ens trobem pel carrer i encara ens fem una miradeta amb un mig somriure.

 

 Francesc Miret

L’any 1974 s’aconsegueix explorar fins el sifó

 

La Bufona C-20, la van localitzar l’any 1971 des del campament de la balma O Fobon que es troba al seu davant. Ja diu la llegenda que, el primer company que va ficar el cap per mirar, li va sortir el barret de palla volant. Els amics de la SIE-CEA van prendre mesures amb una anemòmetre, la velocitat màxima de l’aire que registraren fou de 115 quilometres per hora.

 

Diego Ferrer

 

El mateix any del descobriment s’arribà a -120 m. A l’any següent (1972) es baixa fins empalmar amb un afluent, galeria del Metropolità a més de 400 m de fondària

 

Diego Ferrer

 

Alfambra, Mension, Diego

 

A l’època, per accedir a la zona C, el més recomanable era deixar els cotxes abans del revolts de l’últim tram de la pista de terra que anava a Escuain , doncs si plovia els turismes no se’n podien sortir del fangar, a més, abans d’entrar al poble havien unes cascades que quan entraven en activitat, feien com una cortina, impenetrable, d’aigua i pedres que queien directament al mig de la pista. Generalment, dormien al poble, a l’escola, on vivia el pastor de vaques. El poble estava deshabitat, els propietaris de les cases no anaven quasi mai. Després, continuaven a peu al llarg de la pista de Las Bordas, i amunt …

 

 

Francesc Pañella, Pere Sanahuja, Josep Mension, Francesc Miret, la mà d’en Francesc Alfambra i en Diego Ferrer que fa la foto (La Bufona, Campanya-73)

 

A la campanya de 1973 no va poder quedar-se en Canela, ni va poder venir ningú dels més veterans, per això no va haver foto oficial i hem de fer servir la foto de dalt.

 

També hem d’aprofitar la mateixa foto per explicar alguns detalls de tècniques i materials de progressió que utilitzaren a l’època, doncs, el deteriorament de les diapositives que segueixen les ha convertides en imatges, només, de valor melancòlic-testimonial. Feien servir arnesos d’escalada amb acoblaments de fortuna. El Jumar era col·lectiu, principalment l’utilitzava el primer que pujava per l’escala per a autoassegurar-se a la corda fixa, mitjançant el Jumar instal·lat en el seu cinturó. Un cop a dalt, amb el mateix Jumar, s’assegurava al que pujava, anant recuperant la corda a mesura que ascendia.

 

La llum d’emergència era una frontal Wonder amb pila de petaca de 1,5 volts

 

 

Ara que ho penso! Tots els components d’aquesta campanya érem menors d’edat, a l’època la majoria d’edat estava establerta als 21 anys. Jo, amb vint anys, era el més gran. Pels més veterans, DiegoMensionAlfambra i Pañella, fora el tercer o quart any que exploraven a Escuain. Van començar amb edats de 14 a 16 anys, continuaren molts anys amb la dedicació, perseverança i el temps que es requereix per poder assolir l’exploració d’un gran sistema subterrani. Aquests estimats companys serien els principals continuadors de la primera generació del GEB a Escuain, encapçalada pels primerencs prospectors i exploradors, en Canela i la Maria Rosa, junt amb altres companys, que també foren coneguts al llarg dels anys, no sé si encara ho són, com Canela y sus muchachos  Avui, en Francesc Alfambra continua assistint a les campanyes del massís, formant part dels equips d’exploració, en Pañella col·labora, esporàdicament, en algunes de les activitats del Grup i, la Maria Rosa i en Ramon segueixen, com sempre, amb els seus muchachos, els d’abans i els d’ara,

 

Tots aquests nois de la foto érem de la classe obrera. L’edat legal per començar a treballar l’establiren als 14 anys, alguns havíem començat a treballar ja abans d’aquesta edat. La setmana laboral era de 48 hores, el dissabte era dia laborable, i lectiu fins al migdia (6 dies x 8 hores = 48 hores)

 

 

A la campanya del 73 es va remuntar un tram de la galeria del Metropolità. Riu avall, es superà el primer sifonament, remuntant per una galeria fòssil i s’arribà molt a prop del, aleshores, desconegut segon sifó.

 

No es tornà a La Bufona fins l’any 1976 quan s’arribà al sifó de -500 m.

 

 

 

A la campanya de 1970, fent prospecció trobaren la petita boca de l’avenc que catalogarien com C-9. Després d’una primera exploració de reconeixement, a l’any següent s’arriben a uns 200 m de fondària.

 

Però, a la campanya de 1972 es decideix prosseguir les exploracions de La Bufona C-20. A l’any 1974 es reprenen les exploracions al C-9, se l’assignaria el nom d’Avenc Badalona, desprès alguns, sota el seu particular criteri, canviaren el topònim pel de Sima del Torrente de la Payón. Al país gaudeixen d’una parla pròpia, l’aragonès, així que la correspondència fora: Forat d’o Barranco d’o Paxón.

 

Diego Ferrer i Francesc Alfambra a la font d’Escuain

 

L’any 1974 en tres exploracions: Campanya, setembre i desembre, s’arriba a explorar fins al sifó terminal, la profunditat, avui corregida, fou de 610 m.

 

A l’any 1974, també corregides les fondàries d’altres cavitats, el C-9 fou, després de l’aleshores denominat Sistema Garma Ciega – Celagua, el segon avenc més fondo de l’Estat, si comptem la P.S.M. al C-9 li correspongué el tercer lloc.

 

Francesc Alfambra

 

A continuació segueixen copies de diapositives realitzades per en Diego Ferrer a les tres exploracions realitzades al C-9 l’any 1974.

 

Francesc Alfambra

Josep Mension

 

Francesc Alfambra

 

Planta de la topografia de 1974

En aquestes exploracions ja adoptaren, definitivament, la tècnica d’ascensió amb jumars, en aquest cas, amb el sistema, que deien, bicicleta.

 

 Recreació del llibre DICCIONARIO DE TÉCNICA ESPELEOLÓGICA (1998) d’en Luis GISBERT ROGEREd. FEE-FTVE


Francesc Pañella, Antoni Ríos, Josep Cuenca, Joan M. Urquiza, (?)

 

Aproximació al C-9 el mes de desembre de 1974 en l’exploració en que s’assoliria arribar per primera vegada al sifó situat als 610 m de fondària.

 

 

De nou s’intentà una exploració en hivernal amb la intenció de trobar una baixa circulació d’aigua que facilités l’exploració i mullar-se els menys possible.

 

Les instal·lacions en natural no donaven gaire marge per triar el millor lloc on fixar els ancoratges. Les clavilles i els pitons foren, pràcticament, els únics elements artificials que es disposaven per fixar les escales i cordes. Els passamans eren escassos i literals. En els pous les tirolines foren la millor solució que trobaren per no anar a parar directament al gorg i/o al riu. Però sempre anaven mullats, i a l’aturar-nos ens pelaven de fred!

 

Fa pocs dies que comentaven amb un estimat company que, potser la nostra generació d’espeleòlegs havia estat la que havia patit més fred, doncs les dels anys 40-50 que ens semblava que encara les passaren més magres que nosaltres en les seves exploracions als Pirineus i als Alps, alguns prenien amfetamines, que a l’època estava ben vist, tant que no s’amagaven de dir-ho i ho explicaven a les seves cròniques. Nosaltres, com molt, preníem Optalidon que eren unes píndoles petites de color rosa, molt populars, una mena de remei universal que anaven bé per tot, les venien a les farmàcies, sense recepta i molt econòmiques, com les aspirines. Al cap dels anys les van retirar, donant una explicació semblant a que, era un opiaci que creava hàbit. Sort que aleshores ja havien avançat molt els materials, l’equipament personal i les tècniques d’exploració.

 

Diego Ferrer 

 

 

Continuem amb més diapositives fetes per en Diego Ferrer

 

Josep Mensión

 

Doncs, hem arribat al final d’aquesta presentació de diapositives, moltes inèdites d’en Diego Ferrer. Hem pretès, amb breus apunts de caràcter anecdòtic, situar-les dins d’alguns dels variats contexts d’aquell període de les exploracions a Escuain.

 

No hem incidit en qüestions de més detall, ja que aquests es poden trobar en els diversos treballs publicats. Però sí, en temes, com mostrar als joves com eren en aquells temps i exploracions, els materials, les tècniques i els espeleòlegs, com afrontaven aquest tipus d’exploració, la transició de les escales electron a l’ús del primers sistemes d’ascensió per corda, etc.

 

Agraïm a la família d’en Diego la seva inestimable col·laboració.

 

Sistema Badalona a l’actualitat, quaranta-i-cinc anys després 

 

 

Ah! A la campanya de 1975 es tornà al C-9 per intentar passar el sifó amb escafandres autònomes, però això ja se’n surt del guió que havíem fet per a aquests dies de Setmana Santa. Salut!

 

Ferran Salvador, Ramon Canela, Josep Mension, YetiPego, Antoni Ríos, Diego Ferrer

Campanya d’estiu 1975

 

NOTA.- Aquesta presentació fou publicada a ESPELEOBLOC dels dies 18 al 22 d’enguany