COVA DEL TÚNEL DE L’ARGENTERA (Pradell de la Teixeta, Priorat)

El túnel ferroviari de l’Argentera l’acabaren de perforar l’any 1890, aleshores amb 4,4 km fou el més llarg de la península, però al fer les excavacions trobaren una cavitat natural, confinada, que hagueren de reforçar, i aixecaren la seva topografia. Amb aquesta nota pretenem divulgar el coneixement d’aquesta important topografia que ha restat inèdita en la història de l’espeleologia de Catalunya.

L’enginyer barceloní, Eduard Maristany i Gibert (1855-1941), fou el principal tècnic artífex d’aquesta línea ferroviaria del tren directe Barcelona – Saragossa. Aquesta obra d’enginyeria civil fou de tal magnitud que el va fer mereixedor del títol de Marquès de l’Argentera, atorgat pel rei Alfons XIII (1918).

Descoberta la cova natural en el decurs de les obres de construcció del túnel (les obres s’iniciaren el 1883 i finalitzaren el 1890). Atès que la cova comprometia la seguretat i estabilitat del túnel, l’enginyer Eduard Maristany ordenà fer obres de reforçament al seu interior, amb columnes, contraforts i murs de contenció.

Maristany publica un treball monogràfic, en tres toms, EL TUNEL DE ARGENTERA (Tratado de Construcción de Túneles). Barcelona, 1891-1892, d’on treiem la descripció que ell mateix fa sobre la cova natural, afegint la topografia en una làmina.

Cueva del túnel de Argentera, – Al llegar los trabajos de perforación á unos 550 metros de la boca del túnel por la parte de Falset ó sea boca de entrada, se presentó un fenómeno geológico, por lo demás curioso, que tiene su explicación en la constitución tan heterogénea de la sierra que atraviesa el túnel y en los trastornos geológicos sufridos por las distintas formaciones que la constituyen, que han dado lugar á la existencia en su interior de vastas cavidades ó soplados.

En el estribo norte del revestimiento y en su parte inferior, se vió una grieta por la que, introduciendo los útiles más largos que se tenían á mano, no se encontraba su fin, cuya grieta ensanchada para dar paso al cuerpo de un hombre, se abría en una cueva ó caverna natural, de la cual salía una abudantísima corriente de agua.

Ignorando, como es consiguiente, las dimensiones, dirección y demás circunstancias de esta cavidad, sospechamos si podía afectar al túnel, introduciéndose por debajo de él y constituir tal vez un peligro para el paso de los trenes, que se verían así obligados á apoyarse sobre una bóveda natural de resistencia dudosa y desconocida.

Por esta razón decidimos reconocer dicha cueva siguiendo sus sinuosidades, y ensanchándolas en aquellos puntos en que difícilmente permitía el paso de un hombre arrastrándose sobre el piso.

Gracias á estas investigaciones pudimos conocer sus grandes dimensiones, su forma sumamente irregular, y vimos asimismo que con un fuerte buzamiento y una curvatura muy pronunciada se introducía efectivamente por debajo del túnel, dejando en falso los estribos de revestimiento del mismo y comprometiendo, por lo tanto, no sólo la resistencia del piso para el paso de los trenes, sino también del mismo túnel por faltarle apoyo á su bóveda.

Para dar una idea de la importancia de esta caverna natural, revestida en algunos puntos de caprichosas estalactitas y de un efecto muy original, basta consignar que su longitud reconocida es de 90 metros, su ancho llega en algunos puntos á 12, y su altura alcanza á 8 y 9. Restablecido ya el régimen normal del manantial que en ella nace, suministra de 39 á 40 m3 de agua al día, llegando á un caudal de 200m3 en épocas de grandes lluvias.

Fortificado este curioso accidente del terreno con 48 pilares de sillarejo, abovedado en algunos puntos, con la construcción de muros longitudinales que reciben y sirven de cimiento á los de los estribos del revestimiento del túnel, queda perfectamente asegurada la solidez del mismo en este punto.

Para terminar diremos que la consolidación de la cueva, construcción de los muros, pilares, arcos, etc., etc., ha costado 19.164 pesetas … (sic)

La importància de la topografia de la cova del túnel de l’Argentera és per la seva gran precisió i detall en aquella època, doncs només tenim noticies de dues topografies anteriors de coves naturals a Catalunya, la de la cova del Salitre a Montserrat (1790) i, i la de la cova de Serinyà (= bora d’en Carreres) de l’any 1882.

Desprès de la topografia de la cova del túnel de l’Argentera, fins l’any 1896 no coneixem més topografies que la de la cova na Guillemina de Montcada, i la de la cova del Salitre a Montserrat, aquesta última la mostraren a E.A. Martel durant la visita que efectuà a la cova.

Entrada des del túnel a la cova

A continuació, farem una breu descripció espeleològica sobre la cova en recent, però com que l’accés a la cova natural només es pot efectuar des de l’interior del túnel ferroviari, no donem les dades de la seva situació exacta (coordenades, etc.), per això abans, donem el següent

Advertiment

El trànsit a peu pel túnel es extraordinàriament perillós, i llarg. Es tracta d’un túnel de via única i molt estret amb doble sentit de la circulació de trens. En cas de coincidir amb el pas d’un tren, la seguretat dels qui hi circulin a peu està greument compromesa. A més dels trens de les línies regulars, amb horaris preestablerts, també circulen combois de mercaderies i unitats ferroviaries de manteniment de la línea. Per tant, la intrusió de vianants al túnel pot resultar fatal.

Per ampliar les imatges cliqueu a sobre

Descripció

L’accés es fa mitjançant una obertura al mur esquerre del túnel, d’uns 2 m d’ample per 2,7 m d’alt. Segueixen uns esglaons que ens situen a l’inici de la cova, tota ella de traçat descendent, fins arribar a la part baixa, on finalitza a una mena de canal amb volta de mig arc on s’acumula l’aigua que transcorre per la cavitat.

Entrada a la cova del túnel

En tot el recorregut observem les diferents obres que es varen fer per a consolidar la cavitat, especialment la gran quantitat de columnes presents per a que el sostre no s’enfonsi. Si no ens hem descomptat, hi podem trobar:

Primeres columnes

La cova comença fent baixada

– 42 columnes
– 6 contraforts per subjectar les parets
– 2 murs de contenció al cantó sud, per tal d’assegurar els estreps del revestiment del túnel.
– El canal amb volta de mig arc, que te una longitud de 22 m.
– L’escala d’accés i els murs que la limiten.

Mur que separa la cova de l’escala d’accés

La cavitat va ser molt modificada per les obres. Va caler fer eixamplaments i hi varen abocar terres, per la qual cosa resulta difícil saber com era la morfologia original. A tot el llarg de la cova circula un petit curs d’aigua, fins arribar al canal d’arc semicircular final, on s’embassa.

Curs d’aigua

Conducte final inundat

En alguns punts, el terra està concrecionat pels regalims d’aigua. En altres llocs, el terra està format per un sediment de color fosc, conseqüència de l’acumulació del sutge arrossegat. Igualment, la zona de les escales d’accés i els primers metres de la cavitat tenen les parets de color negre pel sutge acumulat de quan circulaven els trens de vapor.

Sostre de coloració vermellosa

Pis concrecionat amb un petit curs d’aigua

Columnes i contraforts que protegeixen el costat sud

Mur de contenció per protegir la plataforma de la via

Petits esglaons al pis

Tram de sediments negres amb restes de sutge

En general, la cavitat manté una alçada bastant uniforme, generalment entre els tres i quatre metres. Les amplades son una mica més variables, però en general tota la cavitat és còmoda de transitar. Recorregut total, 90 m.

JOVENTUT Per la Fe i per la Patria, núm. 17. Valls (1919).

El prevere Josep Grau, fa un relat divertit i anècdotic d’una excursió a peu pel túnel de l’Argentera, i també ens parla de la cova del túnel. Com es podrà anar comprovant, a l’època el túnel es feia servir de via ferroviaria i de via pedestre.

Hem posat un enllaç per accedir a la publicació, però com n’hi han sectors que no estan bé, sembla que fins aquí arribà el sutge, l’hem mecanografiat, i quan no hem interpretar el que diu hem afegit (…) També, hem intercalat fotografies recents de la cova del túnel de l’Argentera.

DAVALL TERRA

Amic: Tu que busques emocions fortes, que’t deleixes per l’excursionisme, tu que llegeixes, amb detectança, els viatges fantàstics de Juli-Verne, te convido a fer una excursió que sens dubte’t plaurà.

On te portaré? Es aprop d’açí: a un quilòmetre curt de la casa del teu amic. Consisteix en atravessar el túnel de l’Argentera.

Jo sense ésser excursionista de professió l’he atrevessat tres vegades. La primera amb un company, la segona amb una dotzena de nois grandets i la tercera sol, bèn sol.

Has llegit mai el Dant quan se fica a l’inférn? No cal que tinguis la imaginació gaire viva perquè se’t representi la boca del lloc tenebrós. Si un va sól, la travesía fa fèresa. Quan hi entres sembla que deixis el món per a encauar-te no sabs a on.

Restes de l’antiga reixa d’entrada del túnel a la cova

Se sen com una mena d’anyorança. Se sen com si hagis pogut la buidor de la soletat. Sens a l’esperit un defalliment i un desampar. Les parets ennegrides, plenes com de surge, l’aire difícil, espès, carregat de fum els sostres que vesen aigua, però no una aigua blanca, emmirallada, sino negre, barrejada amb partícules de carbó, com si suesin tinta o quitrà (…) com si s’hi haguesin trabucat milenars de capses de betum.

Se sent el ploure a voltes torrencialment de’ls pous que des de la closca de la muntanya devallan al nivell de la línea i que ara serveixen de xumanies per a que s’hi escapi el fum. I hom com un fantasme, tunel endins, explorant la fosquetat, misteri enllà sol,
sense que ni sisquera l’eco de la pròpia veu dongui cònsol en la negra soletat.

La vegada que hi vaig anar sol, vaig pendre un fanal, paraigua, no obstant de fer molt bon dia, i un calçat per a recanvi, vaig posar ben exacte’l rellotge amb el de l’estació i después d’haver èncés el fanal i haver-me encomanat a Sant Anton, me vaig endinsar per la fosca del túnel.

À uns centenars de passos, quan se va acabar la claror que entrava per la boca, vaig quedar a les fosques. Els vidres del fanal amb el canvi de temperatura i amb la mica de fum que hi havia, se me entelaven i no hi veia.

Vaig fregar els vidres, vais dubtar si me’n tornava, vaig pensar si hi havia altre solució per no haver de atravesar el tunel i veient que’l llum donava una mica més de claror i pensant qué per anar a la Torre, sinó passava per allí, havia de fer més d’una hora de tomba, per camins de la muntanya, aspres i costuruts, vaig tornar a empendre la marxa.

A uns docents metres més, vaig haver de extendre’l paraigua. L’aigua queia rebatuda per una de les fumeres. Vaig procurar passar pels costats. Si un passés pel mig el drap del paraigua no resistiria la fúria amb que l’aigua cau.

Amb una mà el fanal i amb l’altra el paraigua no poguent-lo fer servir de bastó, son fàcils les relliscades. Nosaltres coneixem ben bé els captaires que venen a demanar caritat, si algú d’ells ha atravessat el túnel o la mina gran, com diuen aquí. Rarament n’hi ha cap que no caigui, no portant llum com quasi cap ne porta, i la seva indumentària bruta de surge llepiçosa del túnel, els descubreix.

Encara que no hi hagués aquets perills materials l’esperit està inquiet. Te por i no sab de qué. Sembla que tot el pes de la muntanya que atravessa graviti sobre d’ell. Serà tal volta efecte de la inusitada soletat.

Una hora sota terra no deix de ésser imposant si hom va sol. Com si baixesis a un celler com els nostres i tingués una hora de llargada. No se sen sinó l’espetec de l’aigua, o el frec del tèu propi caminar i no tens per companyia sinó la ombra engrandida que fa a la paret, de la teva pròpia persona, la llanterna.

L’esperit continua (…) Tens por d’un tren; te gires amunt i avall, (…) mires el rellotge per veure si és l’hora senyalada del pas d’un convoi.

Quan era a mig túnel vais veure un bulto estanallat a la via. Que serà? Algú que haurà pres mal? Algun pobre atropellat pel tren? Algun treballador mort? Un objecte caigut a la (…) del tren? El fanal que duia era de poca potència. No allargava més de sis canes i no distinguia bè l’obgecte. Pensava si és un home mort, tindré un esglai. No hagués entrat sol. Me vaig atançar amb tota precaució i disposat a rebre un cas fos, la forta impresió d’un cas tràgic. Per sort no era cap desgràcia. Era un sac de remolta de remolatxa que havia caigut d’un tren de carga i’l mateix tren l’havia esbotzat. To’t hauria pogut ésser. Vaig mirar et rellotge i era hora de passar l’exprés, havia de venir-me de cara.

Vaig optar per a desar-me a una de les coves artificials o burladers com ne diuen per açí. D’aqueixos ni ha de bastant grans com que sovint hi ha brigades de treballadors, ha d’haver-hi coves molt grans per a que hi tenir la roba, lloc per a coure el menjà i poguer dormir la migdiada.

Allí vaig esperar el pas del tren. El tren encara qué sigui dintre de la mina no se sen de cop i volta finses que el tens molt prop. Jo tenia un senyal molt segur per a saber-ho. D’allí on era venia la mina recta i.mirant ben ficsament se veia la boca com si fos un fanalet petit, diminut. Quan, se eclipsaria aquell llumet senyal que’l tren el tapava i que havia entrat ja dins.

Vaig estar-me allí a la cova. Se veia que feia poc temps hi h’avía estat la brigada. Hi havia encara cendra, tres pedres per a fer de fogó, branques d’oliver, algun boscall, puntes de escanya pits, i alguns rocs que feien de cadires. Allí vaig posàr un diari per a seure i reposar.

De tan en quan mirava la boca de la mina. Era la llumeneta que’s veia tan débila que a voltes a primer cop de vista no la ovirava. Al cap d’una estona la llumeneta de la boca del túnel se va eclipsar. El tren era dins, venia en direcció meva. Era encara lluny i no se sentia. Passaren uns dos minuts i parant l’orella pogui distingir els primers rums-rums del carril. Aviat fóra allí, el soroll anava creixent. Els sotracs del tren repercutien sorollosament. El soroll esdevenia terrabastall i després esdevingué terratrèmol.

El tren passava pel meu davant, fantàsticament, com una vissió infernal, amb esbufecs satànics, amb un esbullament de fum, sotraquejant les parets del túnel, foradant com un esperitat les tenebrors immenses, embolcallant amb foscors més negres, i amb tenebrors més espeses, les que ja hi havia dintre. El caos. L’Apocalipsi.

Vaig empendre la martxa; el fum era massa espès per a poguer permanéixer allí. Sort que aviat se posa al sostre que sinó fóra irrespirable. Amb el fum se havia eclipsada la llumeneta que guia al turista. Sense por, amb seguretat de no topar cap tren, amb pasades lleugeres, vaig empendre la martxa. Havia fet més de mig camí.

Un kilòmetre abans d’acabar-se’l túnel hi ha un avenc molt gran. Aqueix avenc és bastant visitat. Està tancat amb una porta de ferro. S’entra per la part dreta en la direcció que duia. L’avenc és una bufeta inmensa i retomba precisament per davall de la via, de manera que’l tren dins del túnel passa per un pont natural o sigui del avenc.

Aquest per la part on hi passa el tren, està fortament apuntalat amb columnes d’obra. Dins de l’avenc pot veure’s un rajant d’aigua que s’escola cap al fons, sense que mai se sobrixi. Sens dubte que deu fer cap per esquerdes de l’interior de la muntanya a algun torrent. Aqueix avenc fou de molta utilitat per la construccció del tunel puix que hi tiraren a mils carretades de runa, estalviant-se d’anar més lluny a fer les descargues. Aquí fou l’únic lloc on hi hagué desgràcia en la construcció del tunel.

 

Per descuit se deixaren algunes barrinades de dinamita sense explotar i al entrar-hi la brigada de relleu al posar-se a treballar donaren cop de fes al lloc de la dinamita i explotaren les barrinades morint uns vuit homes.

Poc faltava per a arribar a fóra. La boca del túnel s’engrandia. L’aire era més suau. La llum il•luminava tensament els raills. Una mica més hi era a fora. El sol era més hermós i la terra més alegre i l’aire més suau. Els pulmons feren un gran sospir.

Amic: encara que t’hagi fet aquesta descripció del tunel no t’espanti, ell és bona persona. No ha fet mai mal a ningú. Sant Antoni ‘l guarda, i això que l’han atravessat bastant de gent i algun sense llum. Això si, de vegades se complau divertint-se amb els atrevits que gosen sens precaució, atravesarlo. Un home hi va estar dotze hores. Va perdre l’esma. Ara anava per amunt ara per avall. Sortí brut, famolenc i desarrapat. El fet es històric. Un altre hi estigué unes sis hores. Una noia que’s va escapar de casa el va atravesar sola i a les fosques. Se conta com a una heroïcitat.

Això sí; si’l atravèsses mirat després al mirall i’m diràs si’t coneixes. Aqueixa broma la fa quasi a tothom.

JOSEP GRAU, Pbre.

Recopilació i informació, J. Cuenca, F. Cardona, F. Miret i Ratpenat de l’Argentera